Oferta serveis contra els bancs

Benvolgut Sr.

Mitjançant el present escrit li transmetem que el nostre despatx disposa d’uns serveis jurídics a càrrec de professionals altament especialitzats en reclamacions contra entitats bancàries, en concret pel que fa a clàusules abusives i també respecte de la contractació de productes financers de manera indeguda i amb vulneració de la Llei de Mercat de Valors i de les Directives de la Unió Europea, que resultin d’aplicació.

En aquest sentit, una de les problemàtiques que actualment més estem tractant és la relativa a la imposició, per part de les entitats financeres d’un índex de referència, en les hipoteques a tipus variable, com és l’IRPH, en les seves diferents modalitats. D’aquest índex, del qual actualment únicament està en vigor l’anomenat IRPH-ENTITATS, hem d’afirmar que no es tracta de reclamar, talment com en un principi s’apuntava, per la seva obscuritat o la seva manipulació per les entitats bancàries, sinó per una qüestió aparentment més senzilla i alhora més transcendental: perquè no s’ha explicat correctament i comparativament amb altres índex de referència, com per exemple l’EURÍBOR.

A tal efecte hem de destacar l’informe que va elaborar el Síndic de Greuges de Catalunya al mes de setembre de 2015 i on d’una manera molt encertada es critica la manera com s’ha comercialitzat aquest índex. Aquest informe recull diferents publicitats a càrrec de l’antiga Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona i d’una altra entitat i en virtut de les quals l’IRPH s’ofereix com a un índex més estable que qualsevol altre. Això és simplement una fal·làcia, l’IRPH sempre ha estat superior a l’EURÍBOR, fins i tot amb tres punts de diferència en determinats moments.

S’adjunta a continuació una gràfica de l’evolució de l’EURÍBOR i de l’IRPH entre els anys 2006 i 2016.

Si qualsevol persona observa aquesta gràfica, tothom pot veure que l’EURÍBOR sempre ha estat per sota de l’IRPH i aleshores, per una qüestió de simple sentit comú, s’optaria per l’EURÍBOR com a índex de referència dels préstecs hipotecaris. En lloc d’oferir als clients bancaris aquesta simple gràfica comparativa, se’ls deia que l’IRPH era més estable, la qual cosa NO ÉS CERTA. Reiterem que l’IRPH-ENTITATS actualment està vigent i, per tant, és legal; en canvi, allò que no és admissible legalment és la seva imposició al consumidor sense les correctes explicacions i amb afirmacions que no són certes.

Quines són les conseqüències derivades de la declaració de nul·litat de la imposició de l’IRPH, en qualsevol de les seves modalitats? Doncs que el préstec passarà a tenir interès ZERO; és a dir que l’entitat bancària haurà de tornar tots els diners que hagi cobrat en concepte d’interès i el préstec es considerarà gratuït (el client només haurà d’amortitzar capital). El Jutge estatal no pot atribuir al préstec un tipus d’interès diferent; simplement, si la imposició de l’IRPH és declarada nul·la, la dita clàusula és eliminada i no pot ser substituïda per altra. Això així ho reconeix expressament, entre d’altres, la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 30 de maig de 2013 (cas Dirk Frederik Asbeek Bruse/Jahani BV), en aplicació dels articles 6.1 i 7.1 de la Directiva 1993/13.

A col·lació d’aquesta jurisprudència que prové del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, hem de recordar la sentència del proppassat 21 de desembre de 2016, relativa a les anomenades clàusules-sòl. La importància d’aquesta sentència, com ja és un fet notori, sobretot a través de la premsa, és que deixa sense efecte el límit de retroacció pel que fa a la devolució dels diners cobrats indegudament per les entitats bancàries, en virtut de clàusules-sòl declarades nul·les i que havia fixat el Tribunal Suprem a la sentència número 241/2013, de 9 de maig i ratificada ulteriorment per sentències de 24 i 25 de març de 2015. A partir d’ara, si aconseguim que es declari nul·la la clàusula-sòl d’un préstec hipotecari, podrem reclamar que es torni la totalitat dels diners cobrats de més en virtut de la clàusula nul·la.

També aquesta sentència europea permet reclamar la devolució de tot allò que van cobrar indegudament els bancs que van eliminar aquestes clàusules a partir de la referida sentència del Tribunal Suprem de 9 de maig de 2013. Aquells bancs (BBVA, CAJAMAR, NOVA CAIXA GALICIA BANCO,...) van deixar d’aplicar les clàusules-sòl, però es van negar a tornar els diners que havien cobrat indegudament durant els anys anteriors i tampoc no era viable abans reclamar aquestes quantitats, perquè els bancs al·legaven davant dels Jutjats el límit de devolució establert per la dita sentència de 9 de maig de 2013.

Últimament també en referència a sentències del Tribunal Suprem, hem de destacar que és considerada abusiva la clàusula que feia recaure en exclusiva sobre la part prestatària totes les despeses en concepte de tributs, comissions i càrregues diverses derivades de la preparació, formalització, esmena tramitació d’escriptures o modificació del préstec hipotecari. La clàusula anul·lada pel Tribunal Suprem traslladava als clients qualsevol altra despesa relacionada amb la constitució, conservació i cancel·lació de la garantia.

Quines despeses són aquestes que es poden reclamar al banc?

Són despeses vinculades a la formalització d’hipoteques i que serien:

• Constitució davant de Notari

• Inscripció en el Registre de la Propietat

• Pagament de l’impost sobre actes jurídics documentats

• Taxació de la finca hipotecada

Aquestes despeses oscil·larien sobre els 3.000€ en relació a una hipoteca en garantia d’un préstec de 150.000€.

Finalment, durant els últims anys, hem presentat demandes per a declarar la nul·litat de la contractació de diferents productes com les participacions preferents, el deute subordinat, valors SANTANDER....

La declaració de nul·litat està sotmesa a un termini de caducitat de quatre anys, el còmput dels quals va quedar aclarit sobretot per la sentència del Tribunal Suprem 769/2014, de 12 de gener de 2015. No obstant, el fet que hagin transcorregut els quatre anys als que fa referència l’article 1301 del Codi Civil espanyol no és un obstacle per a poder reclamar el perjudici que l’actuació incorrecta de l’entitat bancària va causar als clients MINORISTES.

Un exemple d’això, és la qüestió relativa a les permutes financeres de tipus d’interès, altrament dites SWAPS. Moltes petites i mitjanes empreses es van veure embolicades en aquest producte financer tòxic que era col·locat com si fos una assegurança. És cert que ara, amb el temps transcorregut, no es pot demanar la nul·litat, però sí que es pot reclamar tota la pèrdua causada per aquest producte a través d’una reclamació de danys i perjudicis. Aquesta última acció no estaria prescrita, perquè estaria sotmesa a un termini de deu anys a Catalunya (article 121-20 del Codi Civil de Catalunya) i tindria el seu empara legal, entre d’altres, a la sentència del Tribunal Suprem número 244/2013, de 18 d’abril. Fora de Catalunya, també és possible reclamar en aquest sentit, malgrat la modificació que de l’article 1964.2 del Codi Civil espanyol ha fet la Llei 42/2015, de 5 d’octubre.

Amb aquestes indicacions i referències al nostre treball, restem a la seva disposició per qualsevol consulta o aclariment.

PERDRIX SOLÉ ASSESSORS, S.L.P